Xifres

"Fins i tot el lema central de la campanya era 'Tant sí com no, vota' i un dels actes principals va ser aquest debat amb personalitats que defensaven l'una posició i l'altra. Ben lluny, doncs, de l'ocultació de l'opció C en el referèndum de la Diagonal i de l'escàndol que significa presentar dades de votació que indiquen que els organitzadors (l'Ajuntament de Barcelona) saben què van votar els qui van fer-ho per internet." (Vicent Partal, Vilaweb)

El darrer monarca català

"Si acceptem que a la corona d'Aragó les dones podien heretar el tron o transmetre llurs drets a la corona, és evident que la nova comtessa-reina hauria d'haver estat la infanta Violant (+ 1443), filla del comte-rei Joan I, germà de Martí I l'Humà [...]. Si hagués estat així, avui seria el legítim comte de Barcelona l'arxiduc Otó, cap de la casa imperial d'Àustria i reial d'Hongria, descendent directe de la infanta Violant." (Armand de Fluvià, Avui)

Catalans del món, fem xarxa!

"Dijous passat a la taula de “La Taverna del Alabardero” hi havia professionals de tota mena, lligats laboralment a institucions tan importants com el Fons Monetari Internacional, el Grup Banc Mundial, el Grup Banc Inter americà de Desenvolupament, o la Organització Panamericana de la Salut. Tots ells són conscients de que Catalunya, ara per ara, no és un Estat." (Raimon Puigjaner i López, el Singular Digital)

"No ha lugar"

"Si a França s'havien ocupat de fer desaparèixer els patois (bretó, occità, provençal, etc.), a Espanya [...] es tractava de treure del mig, o de minimitzar fins a la misèria, el català, l'euskera i el gallec (el valencià encara no havia aparegut, curiosament). No hi havia, ni hi ha, la més mínima intenció de construir una realitat plural basada en el respecte i la convivència, ni una confederació de nacions, ni res d'això. Es tracta d'una qüestió de models i de principis: Espanya vol ser una sola nació, amb una sola llengua i una sola identitat. És el que ha volgut sempre." (Sebastià Alzamora, Avui)

Poder social

"L’accés a la presidència de Laporta el 2003 d’alguna manera es va transformar en la primera mostra que els sectors emprenedors i competitius del país (amb l’afegit d’incorporar una important transformació generacional) podien engegar una dinàmica virtuosa més enllà de les estructures estancades d’ordre polític, econòmic i mediàtic que es van heretar de la Transició i que són en part responsables de la paràlisi i del desconcert que vivim en l’actualitat." (Hèctor López Bofill, Avui)

Tancament de caixes

"El desencadenant de la fusió (o absorció) és provocat pel Banc d'Espanya, en una clara maniobra d'ingerència legal, aprofitant el FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), que és objecte de recurs perquè infringeix competències de l'Estatut, i, alhora, aprofitant que en l'Estatut mateix també pesa un recurs. Així, a l'empara de la parsimònia del TC, és l'Estat el que pren la iniciativa, juga i guanya, mentre Catalunya balla al so que toca, disciplinadament, amb la complicitat necessària del conseller Castells, a qui, com acostuma a ser habitual, les vel·leïtats federalitzadores li desapareixen quan rep consignes del poder central (que està situat a Madrid)." (Josep M. Pasqual, el Punt)

Desgavell en majúscules

"A veure si saben quin és el país, l'estat del món, després de la Xina, que té més quilòmetres (en construcció i en servei) de línies de tren d'alta velocitat."(Josep M. Loste, el Punt)

Los límites del regionalismo en el Estado español y la necesidad de un cambio estructural

"Nadie puede negar que Duran i Lleida es un político lúcido y coherente, pero no deja de ser chocante que esa lucidez la demuestre sobre todo en el cálculo electoral y que su coherencia se muestre en toda su plenitud cuando se rige por el principio de razón de estado -del Estado español, claro está-. Más aún si tenemos en cuenta que el Tribunal Constitucional español tiene en estos momentos secuestrada no ya la voluntad mayoritaria de los catalanes, expresada a través de su Parlamento al aprobar el nuevo Estatut y refrendada en las urnas, sino el recorte de ésta acordado precisamente por el líder de CiU, Artur Mas, y el propio Rodríguez Zapatero. La jugada resulta más sorprendente aún si se tiene en cuenta que el beneficiario indirecto de la misma podría ser el Partido Popular, el mismo que interpuso el recurso que ha dilapidado definitivamente el Estatut. Claro que, dentro del cálculo político hecho por CiU entra la posibilidad de recuperar la Generalitat de la mano del PP." (Editorial, Gara)

Salvar Espanya

"Se'm fa difícil entendre que CiU sigui l'única formació present al Congrés amb l'obligació de salvar ningú, ni Espanya ni, encara menys, el govern socialista. No entenc que uns partits menyspreats i humiliats, representants d'una part del poble de la Catalunya, també, insultada, menyspreada i humiliada per bona part dels mitjans de comunicació de tot el reialme, sota la mirada passiva i còmplice dels que haurien de garantir la nostra dignitat, puguin actuar amb la fredor que ho fan. Davant de tants greuges, què és el que afecta més, l'amnèsia o la responsabilitat?" (Carles Pàramo i Ponsetí, el Punt)

AVE Catalunya!

"Si no fóssim un país ocupat ferroviàriament, podríem adoptar dues posicions en això dels trens. La primera semblaria la lògica, perquè és la d’Holanda, Bèlgica, Suïssa i altres països de dimensions mitjanetes. Consistiria a equilibrar rendiment i despesa, procurant que rebaixar cinc minuts de trajecte no ens acabés costant el triple. I desterrant els trens tortuga, a l’estil dels que uneixen les nostres ciutats mitjanes, o fins i tot, si pot ser, eliminant també els trens llauna que converteixen els nostres passatgers en sardines." (Alfred Bosch, Avui)

El Manzanares

"¿Algú se'n recorda de quan el mateix Tribunal, amb la democràcia encara joveneta, el 1983, va anul·lar la LOAPA primigènia pactada per PSOE i PP? D'acord, després la van aplicar d'altres maneres, però el TC va complir. Eren altres temps. Tant Catalunya com el Tribunal eren respectats en una Espanya que sortia del franquisme amb mala consciència.Una mica abans, el mateix TC havia dictaminat, per exemple, que el repartiment de les freqüències modulades de ràdio era competència autonòmica. Aleshores no ens vam adonar de com n'érem, de feliços. I encara ens vam adonar menys que les coses tard o d'hora tornarien a lloc." (Ignasi Aragay, Avui)

Males bèsties

"Qui té la majoria imposa el seu criteri, de vegades amb mínimes concessions a la minoria per tal d’aconseguir els seus vots i emetre sentències amb aparença d’unitat, que permetin mantenir la ficció de ser un tribunal jurídic, i no el que realment és, una cambra legislativa superior a les altres, amb disciplina de vot, i en mans exclusives dels espanyols PP i PSOE, sense cap representació de les incòmodes minories nacionals no espanyoles." (Alfons López Tena, Avui)

La culpa no és d'Indra

"Mentre que en el disseny inicial la decisió final corresponia en tot moment al govern, en el segon, la decisió es trasllada al ciutadà. Està condemnada des del moment en què el procés que estava pensat per influir en la decisió (fem la diagonal així o aixà) es converteix en un plebiscit que obre la possibilitat de frenar aquesta decisió." (Xavier Fähndrich, el Singular Digital)

Canvi de sistema polític

"El que volem no és que vostès canviïn, vejam si ho entenen d'una vegada: el que volem, i el que farem, és canviar-los a vostès un per un." (Jordi Cabré, el Punt)

«Felipistas»

"El príncep Felip de Girona fa tasques encomanades pel monarca, és a dir, a poc a poc fa de rei, com ara la seva presència a la cimera llatinoamericana. La pregunta del milió seria: els juancarlistas es convertiran ara en felipistas?" (Joan Ventura Planella, el Punt)

Incendiar Madrid

"Mentre els catalans no tinguem estat i Barcelona hagi de competir amb Madrid amb una mà lligada a l'esquena, Catalunya serà la sagnia espiritual d'Espanya, l'excusa que justificarà tots els pecats i tots els fatalismes. A Espanya, la província no té redempció possible. Continuem on érem en temps de Valle-Inclán, quan l'escriptor deia que el millor que podien fer les províncies espanyoles era incendiar Madrid. Si Madrid s'incendiés, el món no la trobaria a faltar com trobaria a faltar Toledo. Per això és una quimera pensar que Barcelona se sotmetrà mai a Madrid, que és una ciutat amb tots els inconvenients de París i cap dels seus avantatges; una ciutat a la qual cap català va de grat a viure-hi, ni tan sols per prosperar. Més assenyat, doncs, que viure contenint la temptació d'incendiar Madrid, seria posar la força en un procés seriós de separació. [...] Això tindria l'avantatge de posar a cada part contra la seva veritat i de treure'ns, a tots plegats, la son de les orelles. [...]Veient com va l'economia mundial i com pugen els països emergents, l'opció és aquest camí o tornar a la pandereta. Bona part del malestar d'ara, ve del fet que molts líders d'opinió ja ho veuen, però encara pocs ho reconeixen." (Enric Vila, Catalunya Oberta)

La dignitat de Justo Molinero

"La ràbia i la vergonya se'ls menja vius cada cop que algú trenca els esquemes de la seva estreta mentalitat i els posa en evidència. I és que en l'ortodòxia dels malalts d'autoodi no hi entra l'immigrant independentista. No hi entra, perquè els va molt bé poder mantenir viva la creença d'una Catalunya dividida entre catalans burgesos, reaccionaris i folklòrics, és a dir, nacionalistes, i catalans obrers, progressistes i cosmopolites, és a dir, universalistes. Defensar els drets nacionals de Catalunya, per tant, seria propi de gent de dretes i carrinclona, i voler una Catalunya convertida en baula de l'encadenament espanyol seria propi de gent d'esquerres i oberta." (Víctor Alexandre, E-notícies)

Els propers mesos

"Es allò que se'n diu l'exercici del dret a l'autodeterminació. Però per tirar endavant alguna iniciativa en aquest sentit cal la força col·lectiva que permeti superar els constrenyiments de la Constitució espanyola, instrument jurídic que actualment es fa servir per limitar les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya." (Jordi Porta Ribalta, el Punt)

La independència, una voluntat irreversible

"El president Pujol, en la conferència que ja he esmentat al Palau de la Música Catalana, el 5 de maig de 2004, d'entrada comptava més de vint nous estats. Les referències comparatives amb Catalunya van ser freqüents. En un passatge de la conferència va fer referència al nostre exili recordant la importància del manteniment de la continuïtat. Mantenir les ambaixades –deia– vol dir mantenir la continuïtat. «Érem un Estat i som un Estat. No ens reconeixen, però som un Estat.»" (Narcís Oliveres i Terrades, el Punt)

"Unir" o capturar?

"Per què diuen que som meitat i meitat? [...] Jo miro els fets. I els fets són els vots, lliurement emesos. I veig que els espanyolistes són minoria, fins i tot una ridícula minoria. Que la majoria se senten alhora espanyols i catalans? Bé, doncs en cas d’independència, cap on es decantarien? Jo no en tinc cap dubte." (Isabel-Clara Simó, el Singular Digital)

Via morta

"Galícia no els preocupava i el País Basc i Navarra ja tenen prou fet diferencial en el concert econòmic. Era el problema catalán, un cop més. Per això es van inventar les comunitats autònomes." (Jordi Grau, el Punt)

En taules

"S'ha acabat l'Estat de les autonomies, i ni tan sols el president d'Espanya es molesta a desmentir-ho. Això és positiu, perquè implica el reconeixement de l'esgotament del model político-administratiu desenvolupat en els anys del a Transició que van de la dictadura a la democràcia formal: però també és negatiu, perquè anuncia el final d'una pau social que fins ara descansava en una peculiar redistribució radial de la riquesa, i en la mentalitat que la donava per bona." (Sebastià Alzamora, el Singular Digital)

La quimera federal

"El 2010 com el 1931 i com el 1873, la federalització de l’Estat és sobretot una qüestió de cultura política; i, lluny d’evolucionar a favor d’un més gran reconeixement de la seva pluralitat interna, la cultura política espanyola ha involucionat, i segueix fent-ho, en sentit contrari, des dels editorialistes de premsa fins als magistrats del Constitucional als quals [...] els resulta inacceptable que una altra llengua tingui, dins l’Estat, el mateix rang que la castellana, o que hi existeixin símbols nacionals d’una nació diferent de l’espanyola. En aquest context, que el senyor Iceta encara intenti engrescar-nos assenyalant l’horitzó federal fóra una mostra d’humor negre, si no fos que els temps no estan per bromes." (Joan B. Culla, Avui)

Ara toca tornar a començar

"Esgotada la via estatutària i vista la impossibilitat de construir un horitzó federalista, Catalunya té dues opcions: conformar-se amb l'estatus que li vulguin concedir des de les instàncies estatals o tornar a començar. [...] Espanya no és el nostre lloc si tal com som no ens hi volen. I haurien de canviar moltes coses per fer d'Espanya un lloc desitjable per a Catalunya. Només hi ha dues alternatives: la conformitat, premiada d'alguna forma, o la rebel·lió, que serà castigada. Conformar-se vol dir anar fent, renunciar a tenir una vida politicosocial pròpia i acceptar que Catalunya és solament un lloc de clima benigne, bo per a jubilats benestants i amarat de narcisisme estèril. Rebel·lar-se vol dir reivindicar amb veu forta i clara la nostra dignitat com a poble i la nostra voluntat de ser que genera i nodreix projectes nostres. No sé si Espanya necessita de Catalunya, però Catalunya pot estar-se d'Espanya." (Alfons Banda Tarradellas, el Punt)

Catalunya 1926

"Sembla albirar-se en aquesta fotografia de l’any 1926 una certa normalitat com a país segons els estàndards de les societats occidentals desenvolupades, al menys des del punt de vista de la vida cultural, social i econòmica. Però és el mateix miratge actual: abans del cop del 1923, [...]la dependència política, legal i econòmica amb l’Estat espanyol eren totals, i s’acceptava sense gairebé dir ni piu -per interessos personals, econòmics, per tebiesa, o tot alhora- el vassallatge o el xantatge comercial, cultural i polític imposat pels poders espanyols." (Josep Maria Huguet, el Matí)

Presumptes progressistes

"[...]s’allunya la possibilitat d’una sentència abans de les eleccions catalanes, un escenari que el PSC vol evitar perquè situaria el debat dels comicis en l’eix nacional, cosa que no li interessa, perquè els socialistes catalans es mouen millor en l’eix social. Sense sentència, encara es pot fer veure que l’encaix diferenciat de Catalunya en l’Espanya autonòmica és possible. Però no calen sentències del TC per deixar en evidència els límits del model autonòmic. Els límits els va posar ahir mateix Zapatero al Senat 24 hores després de la compareixença de Montilla, donant per acabada la fase de l’autogovern per obrir-ne una de nova basada en la cooperació –llegeixin harmonització–. Ho va fer de forma unilateral, sense matisos, com un magistrat progressista més del TC, sense tenir en compte que en una democràcia els límits de l’autogovern els posen els ciutadans." (Pere Martí, Avui)

Pedagogia catalana

"Una part substancial d'Espanya va respondre ahir. I la resposta és contundent: no hi ha un debat entre parts perquè Espanya és el tot i Catalunya una part. El tot i una part no parlen. Així de clar i així de bèstia." (Vicent Sanchis, Avui)

Estem culminats

"Ho diu Zapatero fent de corista a aquesta dreta que assegura que les comunitats autònomes són les úniques causants de la crisi, com si la bombolla immobiliària fos un efecte provocat en exclusiva pel nacionalisme català i com si la fallida grega fos només atribuïble a la promoció de la llengua catalana, per no parlar dels plans de rescat de diversos bancs dels Estats Units imputables únicament al dispendi provocat per la delegació catalana a Perpinyà." (Jordi Palmer, Avui)

Textos

"Si ens quedem amb la idea que el problema era només renovar el Constitucional, per què vam fer un referèndum?" (Vicenç Villatoro, Avui)

Catalans contra Catalunya

"Què té d’estrany? No recorda que l’any 1982, quan encara tenia grup propi a Madrid, aquesta formació ja va votar contra Catalunya en la primera Loapa, i que des del 2006 ho ha fet, pel cap baix, una desena de vegades al costat del PP? L’error, senyor Macias, és considerar el PSOE de Catalunya un partit català. Això sí que és un error." (Víctor Alexandre, el Singular Digital)