Mantenir la corda tibada

"La gent ha perdut la timidesa i, tot i que a vegades qüestiona la viabilitat de la independència, per aquesta por atàvica dels catalans davant la història, no està disposada a recular. Ja sap on està el llistó. [...] El procés estatutari ha servit perquè Catalunya fes una proposta i Espanya li contestés que ni parlar-ne: que la solució correcta és la que ella imposa. [...] Aquest és el tracte. I la gent diu que no. Que amb aquestes regles estem tips de jugar, i que els resultats -aquesta "dolça decadència" catalana que tant agrada als espanyols- no són satisfactoris. El malestar s'ha traduït, aleshores, en una iniciativa espectacular: les consultes sobiranistes. Un missatge adreçat, no tant als espanyols -no hi ha res en particular a dir-los, ells van fent- com als catalans. Un missatge de sí que podem. I a partir d'aquí ha germinat una organització gairebé espontània, de voluntaris i d'entusiasme que feia dècades que no existia: un capital social extraordinari, que és precisament el que ha fascinat a Europa. El que ha fet que el conflicte català, per a ells inexistent fins ara, passés a ser tema de l'editorial de Le Monde."(Patrícia Gabancho, Avui)