El dit i la lluna

"Probablement, els imbècils del proverbi xinès, demà estaran discutint els percentatges de participació. Els qui vulguin veure la Lluna, en canvi, avui hauran descobert que aquest país té un nou futur." (Salvador Cardús, Avui)

Referèndums i eleccions

"No és que els electors canviïn de partit perquè en van a buscar un de més calent, és que escalfen el seu propi partit, el que han votat sempre. El mateix sistema de partits catalanista, però uns graus per damunt." (Vicenç Villatoro, el Periódico)

Sobiranistes d'Igualada

"Jordi Pujol, el belluguet Jordi Pujol que intervenia en els pressupostos de l'Estat, que anava d'un cantó a l'altre del país, que visitava Bush pare a la Casa Blanca, que anava a la Xina a obrir mercats, que quan queien les torres bessones de Nova York sortia a fer una declaració institucional i que parlava de tu a tu amb tots els mandataris europeus, ens va fer creure durant vint-i-tres anys que Catalunya gairebé orbitava per si sola en el concert dels estats del món. Pujol es va retirar, i el diguem-ne «engany» va quedar en evidència. El sentit de pertinença s'havia situat molt amunt, però per reforçar el poder que compta, que és el que figura en les lleis, Pasqual Maragall va llançar la idea de fer un nou estatut. Aquí s'encén l'esca." (Manuel Cuyàs, el Punt)

Ranxera

"Per a molts espanyols, les coses són exactament com a la ranxera. No és una qüestió d’una o altra versió, d’una o altra llengua. Hi ha una veritat absoluta i una versió catalana inventada. [...] Hi ha allò que és en la llengua que ha de ser i allò que els catalans s’han inventat i han traduït. Amb aquesta distinció jeràrquica i fatxenda, tan poc espriuana, entre veritat i versió, els ponts del diàleg són molt complicats. Encara que intranscendent, la ranxera és també una invitació a anar a votar a les consultes de demà. Els que puguin." (Vicenç Villatoro, Avui)

Lliçons amb xandall del Madrid

"Ara l’alcaldessa de Salt proposa endurir les mesures contra els delinqüents multireincidents. Abans de linxar-la, hauríem de preguntar-nos si preferim escoltar els alcaldes o córrer el risc que energúmens com el del xandall acabin de regidors." (Pere Martí, Avui)

La frase d'Ernest Maragall

"Heu vist en Montilla per Europa? Pasqual Maragall havia construït, des de Barcelona, una poderosa plataforma de representació internacional, perquè el món era el seu escenari; per Catalunya va idear l’Euroregió. Joan Clos, recordem-ho, va parlar a l’ONU en nom de totes les ciutats del món. No era poca cosa aquesta empenta. Jordi Pujol va impulsar els pactes i el protagonisme de les regions europees més dinàmiques. I avui, què? On són José Montilla i, pel que fa al cas, Jordi Hereu? Gestionant la regió, disputant petites parcel·les de poder amb Espanya en la forma d’uns traspassos que costen anys de negociacions i que sempre fan curt. Aquesta és la dimensió estatutària de la realitat. El projecte de país s’ha de buscar fora de l’Estatut, en el marc de llibertat que ja és una aspiració socialment inapel·lable." (Patrícia Gabancho, Avui)

Una victòria enverinada

"Amb això no vull dir que calgui tancar-se a Catalunya, ni fer independentisme de bandereta; vull dir que cal començar a parlar descarnadament dels interessos del país; canviar la poètica, tractar la Generalitat com el que és -una diputació gran- i Madrid com el que és –un adversari polític que s’interposa entre Barcelona i Brussel·les. Ser conseqüent amb el fet que un país és un projecte polític, no només una història i una geografia." (Enric Vila, Catalunya Oberta)

De les consultes a la independència

"La independència s'aconseguirà si es mobilitzen en la via de l'autodeterminació els dos eixos fonamentals per la ruptura democràtica: l'eix territorial (assemblees democràtiques) i l'eix institucional (assemblees de representants electes)." (Carles Castellanos, el Punt)

El PSOE contra Gelida Decideix

"És a dir, que aquells que es vanten d'haver estat abrandats antifranquistes i grans defensors de la llibertat d'expressió, són exactament els mateixos que ara, en nom de la "unitat d'Espanya", trepitgen els principis democràtics, persegueixen l'expressió de les urnes, prohibeixen la lliure circulació de les idees i criminalitzen el pensament dissident." (Víctor Alexandre, E-notícies)

Independència, el nou esquer d’ICV

"Ben aviat tot aquell partit que no inclogui la independència de Catalunya en el seu ideari estarà condemnat al fracàs." (Víctor Alexandre, el Singular Digital)

L'última víctima del franquisme

"Tampoc va passar res quan va fer detenir desenes d’independentistes catalans l’any 1992, la majoria dels quals van quedar en llibertat sense càrrecs. [...] Però quan ha gosat investigar el crims del franquisme, aleshores s’ha acabat la broma i ha acabat al banc dels acusats. "(Pere Martí, Avui)

La jugular de Montilla (segons un dels seus consellers)

"No crec que el conseller hagi de ser lloat per haver dit la veritat, com han defensat alguns, perquè la veritat i el govern són dues coses que Maquiavel ja ens va ensenyar que no van gairebé mai juntes, però caldrà agrair-li que hagi demostrat que allò que proposa l’oposició -liberalisme econòmic, més autogovern i menys poder dels partits-maquinàries- són exactament els punts dèbils del govern i del PSC." (Jordi Graupera, Catalunya Oberta)

Contra la realitat

"Els espectadors presents al Bizkaia Arena saben que la cridòria va tornar a ser total. I també els oïdors de les emissores de ràdio catalanes que ho retransmetien en directe. Els televidents espanyols van viure una altra història." (Vicent Sanchis, Avui)

Bilingüisme autèntic?

"Si, a més a més, les autoritats del territori presumeixen amb freqüència de tolerància lingüística, i no es cansen de declarar que el bilingüisme és una gran riquesa, és lògic pensar que la intenció del govern ― i les seues accions― aniran en la direcció de procurar la capacitació dels discapacitats. D'acord amb el postulat del bilingüisme com a riquesa, es tractaria de fer que els més pobres, aquells que desconeixen la meitat de les llengües oficials, deixen de ser tan pobres i passen a ser una miqueta més rics. " (Ferran Suay, De l'horta estant)

Una casa i un motel

"Per això els immigrants veuen en el català un bon tros de terra on fer-hi la seva casa, i un cop l’han feta senten que han passat a formar part d’un tot i que han passat a tenir una cosa seva per estimar i per defensar. El castellà a Catalunya és una habitació d’un motel de carretera perquè ve del desarrelament perpetu [...] i per això els immigrants castellanitzats s’aïllen o es ressenten, perquè no tenen espai on poder donar ni on poder rebre, perquè s’adonen que no formen part d’un tot més gran que ells." (Astrid Bierge, el Singular Digital)

Amenaces i oportunitats

"Paradoxalment, per als catalans, on ara es concentra la màxima incertesa no és en la possibilitat d’una Catalunya independent, sinó en una Catalunya espanyola. El major risc –econòmic, financer, fiscal, però també cultural i social–, ara com ara, el tenim pel fet de ser espanyols. Espanya no ens dóna estabilitat ni ens projecta amb confiança cap al futur. Els pocs anys que ho ha fet, ara ja ho sap tothom, era resultat d’un miratge. La novetat, doncs, és que per primera vegada tot fa pensar en la independència com en una oportunitat més que no pas com en una amenaça." (Salvador Cardús, Avui)

El familista amoral

"En una societat de familistes amorals (en direm s.f.a., per abreujar) només els funcionaris i els qui tenen un càrrec s'ocuparan dels afers públics, perquè només a ells els paguen per fer-ho. Si un ciutadà privat té un interès seriós per un problema públic, això serà vist com a cosa anormal o fins i tot inconvenient. [...] En una s.f.a. els febles afavoriran un règim que mantinga l'ordre amb una mà forta (repassem la història recent?). En una s.f.a., la pretensió de qualsevol persona o institució de ser inspirat pel zel de l'interès públic més que per l'avantatge privat serà considerada un engany. En una s.f.a. no hi haurà connexió entre els principis polítics abstractes (la ideologia) i el comportament concret en la vida quotidiana." (Joan Francesc Mira, Avui)

La catalanitat del PSC

"Poc temps després es formalitza el procés dit d'unitat socialista i es consolida el PSC-PSOE; companys del Reagrupament pleguen, uns deixen la militància, altres van a d'altres formacions, principalment CDC i ERC; jo opto per quedar-me en el PSC, com bastants a Girona, creient que des de dintre es podia mantenir el debat sobre la seva catalanitat: el grup parlamentari del PSC a Madrid, la independència per elaborar i aprovar les llistes electorals, elecció de càrrecs... A partir dels anys 1982-83, començo a percebre que l'aparell del partit (administratius, personal laboral) comença a ocupar-se amb militants i simpatitzants que provenen de fora de Catalunya...; el debat intern es fa cada vegada més difícil i fer prosperar ponències, esmenes a conferències i congressos, quasi impossible, si no tens el vistiplau de segons qui...." (Xavier Gassiot, el Punt)

El buròcrata president

"L'avantatge dels presidents que han precedit José Montilla és que tenien una professió abans d'entrar a fer política." (Agustí Colomines, Avui)

La llibertat i el català (Una carta traduïda)

"No es pot obligar la gent a triar entre ser maleducada o haver d'anar contra els seus propis interessos. [...] Jo no hauria triat mai aprendre el castellà de segona llengua, i no en faig un drama. El drama és que tants castellanoparlants es pensin que el seu temps val més que el meu, que la seva sensibilitat mereix més respecte que la meva. [...] Excepte els genis, que mengen apart i viuen d'acord amb sistemes de valors originals, la gent corrent necessita inscriure's en tradicions culturals per fer alguna cosa de profit. [...] Contràriament al que es diu, la cultura que històricament ens ha fet provincians a Catalunya ha estat l'espanyola. Això és així perquè la gran majoria dels catalans veuen Barcelona com la capital d'un país i no d'una província." (Enric Vila, Catalunya Oberta)

Amb projecte o sense

"No tan sols en la primera llei orgànica del país, sinó en d'altres d'estratègiques o emblemàtiques, convergents i socialistes han sabut trobar sintonia: en la mateixa llei d'Educació, per exemple, o en la de successions i donacions. Així doncs, si queda clar que el primer partit del govern i el primer de l'oposició són capaços de posar-se d'acord en els grans temes, haurem d'arribar a la conclusió que el projecte de país dels uns deu ser força coincident amb el dels altres. O, dit d'una altra manera, que si els uns no tenen un projecte de país per presentar als ciutadans, els altres tampoc no el deuen tenir." (Sebastià Alzamora, el Singular Digital)

Autoritat i autocrítica

"Per paraules molt menys compromeses que les d’Ernest Maragall, el president Pasqual Maragall –germà de l’anterior– va cessar de manera fulminant Joan Carretero, primer conseller de Governació del primer tripartit." (Francesc-Marc Álvaro, Catalunya Oberta)

Zutik Euskal Herria

"El proceso democrático debe traer consigo una organización, una acumulación de fuerzas, una capacidad de lucha y un apoyo popular crecientes, y gracias a todo ello se podrán lograr objetivos tácticos y proyectar diferentes iniciativas: entre otras cosas, lograr las libertades democráticas básicas y dar pasos en la liberación de presos, reoxigenar la construcción y articulación nacional, fortalecer la ofensiva política en el ámbito internacional e impulsar la negociación política." (Ezker Abertzalea, Gara)

Reagrupament, la seva preocupació

"Per tant, més que por tenen pànic. Pànic a la previsible irrupció a la cambra catalana d’una força independentista a la qual no podran comprar ni amb càrrecs ni amb diners, ja que no té com a objectiu viure de l’administració ni ocupar la presidència del govern d’una comunitat autònoma espanyola de règim comú –Catalunya ara és només això–, sinó obtenir una majoria de diputats que proclamin la independència de la nostra nació i construir l’Estat propi al si de la Unió Europea." (Carles Bonaventura, E-notícies)

Tripartit o CIU?

"De fet, l'estabilitat d'un govern de CiU minoritari només es podria garantir sobre la base del «segrest» parlamentari del PSC o de la franquícia catalana del PP en virtut d'un pacte de governabilitat a Espanya entre CiU i el partit governant a Madrid. Si no s'altera el calendari, els pròxims dos anys el pacte s'hauria de fer amb el PSOE, i el sacrificat seria el PSC. Si el PP guanyés les eleccions legislatives del 2012, el sacrificat passaria a ser el PP de Sánchez-Camacho, amb la condició que fes majoria parlamentària amb CiU." (Enric Marín i Otto, el Punt)

Una víctima del 23-F

"El Pacte d’Abril, pel qual el PSC va rubricar l’any 1977 el seu acord de federació amb el PSOE, preveia el manteniment d’un grup parlamentari propi per als socialistes catalans al Congrés de Diputats. Aquest grup va existir fins al 1982, quan va desaparèixer després d’una reforma del reglament de la cambra pactada per la UCD i el PSOE. Va ser un cop d’Estat parlamentari aprofitant l’onada involutiva generada pel 23-F, que va fracassar militarment però políticament va deixar moltes seqüeles, com la desaparició dels socialistes catalans del Congrés. " (Pere Martí, Avui)

Senyor Bonobo / Sisa

"Ara: els bonobos, afortunadament per a ells, no han d'aguantar el Tribunal Constitucional ni a Federico Jiménez Losantos. Viure a la selva té els seus avantatges." (Ferran Sáez, el Singular Digital)

Catalunya encaixonada

"Deixem, però d'enganyar-nos. Transformar Espanya exigiria impulsar un autèntic canvi de mentalitat social i la implicació i el temps d'una generació sencera. I Catalunya no té la força (ni l'interès) de canviar Espanya. Per això, tan perillós per a Catalunya com la crisi i el desgovern seria fer una mena de pacte d'Estat temporal que portés Catalunya a ajupir el cap i congelar un cop més les seves demandes a l'espera de temps millors. El país no s'ho pot permetre." (Carles Boix, Avui)

Catalanisme o socialisme

"Actualment, el poder de la Generalitat és alguna cosa menys que migrat. Les grans partides pressupostàries estan segrestades per la Sanitat, l’Educació, i la gerontologia. El marge és estretíssim. La resta, molletes. I de política fiscal, res de res. La diferència entre la suposada dreta i la suposada esquerra a la Generalitat no és d’acció, és d’actitud. [...] Prou que ho hem vist aquests anys. En absència de poder real, la dignitat s’ha convertit en l’indicador principal." (Jordi Graupera, Catalunya Oberta)

"La fatiga": comença la campanya

"L'única manera de tornar a reeditar el tripartit és que els votants se n'hagin cansat i, en conseqüència, uns votin el PSC perquè s'identifiquen amb Espanya i els altres votin ERC perquè no s'identifiquen amb Espanya. Després els seus representants -representants!?- se n'encarregaran d'explicar-los que Catalunya potser sí que n'està cansada, del tripartit, però ells no. "(Ferran Sáez Mateu, Catalunya Oberta)

La carregada agenda monàrquica

"Si el 23-F va servir per donar carta de naturalesa democràtica a un rei designat a dit per Franco, algú ha pensat que la crisi pot ajudar a fer-lo més popular. Però posats a ser malpensats, potser ha optat per obrir una tanda de reunions per assegurar-se que a ningú se li acudeixi que una de les maneres de retallar la despesa pública seria retirar la milionària assignació que els pressupostos de l’Estat dediquen cada any a la casa reial, i que puja a 8,9 milions d’euros." (Pere Martí, Avui)

El sector catalanista del PSC

"Després també escriu que és imprescindible que el PSC tingui un grup parlamentari propi al Congrés, però sempre, això sí, "mantenint l'explícita voluntat de compartir amb lleialtat mútua, projecte, objectius i governació amb els companys socialistes de tota Espanya". La frase és brutal! Que bèstia! Canviar sense canviar res. Ara bé, si un dia va al carrer com son germà, llavors a ell també se li desenvoluparà el gen català. A tots els passa el mateix, quan marxen pateixen com una mena de mutació i comencen a fer discursos sobiranistes. Quina barra!" (Àstrid Bierge, el Singular Digital)

El PSC i la cobdícia de poder

"Els manaments de la cobdícia del poder del PSC es resumeixen en tres: sobra l'oposició, sobren els socis de govern i sobra la pluralitat parlamentària marginal." (Josep Maria Pasqual, el Punt)

Más madera!

"Del teu article se'n desprèn una idea que m'agrada, i és que la base d'una economia no són els diners sinó la capacitat de generar-los. [...] Esclar: quan la fusta s'acaba la locomotora s'atura. A Espanya li ha passat això. En comptes d'aprofitar la democràcia i aquests 20 anys daurats per crear riquesa, ha viscut del patrimoni i de les aparences, exactament com sempre. Les privatitzacions, les subvencions europees, l'especulació immobiliària i l'expoli fiscal dels territoris vençuts el 1714: heus aquí la fórmula màgica del miracle espanyol. Conclòs el procés polític, quan ha sigut l'hora de demostrar la importància de la Transició, s'ha vist que l'Estat democràtic era més fruit del context que no pas una superació de la història per mitjà de la intel·ligència." (Enric Vila, Catalunya Oberta)

Free José Montilla

"Doncs la cosa no s’acaba aquí, no, perquè amb la independència liquidaríeu d’un cop de ploma les sectes i bandositats que teniu dins del partit. Ni catalanistes, ni federalistes, ni espanyolistes. Tots socialistes catalans i punt, com els francesos o italians o espanyols. Fora debat identitari; tots a defensar l’Estat-nació sense fissures, i a combinar la retòrica d’esquerres amb unes pràctiques de dretes. Temptador, no us sembla?" (Alfred Bosch, Avui)

'Schadenfreude' prematura

"Si Carretero és un bluf, per què ha estat tan remorós l'alleujament dels qui creien que tirava la tovallola? [...] Messies, il·luminats, il·lusos, els adjectius cauen amb ànim anihilador. Però des de Kant fins a Adorno, la llibertat s'ha definit pel rebuig de la determinació del present. En cert sentit, la llibertat és sempre un miracle, no necessàriament un miratge. Adorno veia prou bé que si la llibertat no es realitza acaba tornant-se obsoleta. [...] I si el polític condiciona els fins als mitjans, el patriota mai no supedita la llibertat a les maniobres disponibles." (Joan Ramon Resina, Avui)

'Invictus' i Otegi

"Carlin, que viu a Sitges i col·labora amb diversos mitjans de premsa estrangers, havia pactat fer una entrevista a la presó a Arnaldo Otegi per al diari El País perquè expliqués la seva aposta per portar l’esquerra abertzale per la via política pacífica. Tot anava bé fins que va entrar en joc el ministre de qui depèn el pres, Alfredo Pérez Rubalcaba, i va dir que ni parlar-ne. La democràcia, a Espanya, és així, senyor Carlin." (Ignasi Aragay, Avui)

Navarra sí es Euskal Herria

"En los primeros años del postfranquismo el vocablo vasco hacía referencia a todo el territorio vasco; y así es como se crearon las primeras instituciones. [...] Pero muy pronto dejó de tener ese sentido amplio para referirse en la mayoría de los casos a lo que en otros tiempos se conoció como las Provincias Vascongadas. [...] Así se creó el Gobierno Vasco, el Parlamento Vasco, el Tribunal Superior de Justicia del País Vasco, el Tribunal de Cuentas Vasco... sin tener en cuenta que el Gobierno Navarro, el presidente Navarro, el Parlamento Navarro o el Tribunal Superior de Justicia de Navarra son tan vascos como los de Euskadi." (Gerardo Luzuriaga, Gara)

Esquerdes al mirall

"De fet, l'enamorament del president per un Estatut que ell mateix va esmenar tot just acabat de sortir del Parlament és un intent desesperat de desactivar el dret a decidir. [...] El problema que té el PSC és que la gent, moltíssima gent, cada dia més gent, han descobert que decidir és un verb que es conjuga en primera persona i s'entona col·lectivament: nosaltres decidim. Quan un dret s'ha exercit ja no s'hi pot renunciar, ni ganes. El salt endavant que ha fet en els últims mesos la consciència col·lectiva no es desfarà. L'Estatut ja no satisfà, perquè els costos de posar-lo en pràctica són massa extremats per a uns resultats reals tan minsos. [...] Per això, siguin quins siguin els errors que es cometen en l'organització de l'independentisme -no en la seva formulació-, el moviment continua estant per damunt de les persones que l'encarnen. Potser el mirall s'ha esquerdat un xic aquests dies, però el que s'hi reflecteix continua sent estimulant, promissori i necessari." (Patrícia Gabancho, Avui)

Els pallaquistes

"Durant anys la branca més PSOE del PSC havia amenaçat cíclicament amb una trencadissa, si el partit tirava massa cap al costat catalanista, era menys obrerista de manual, més obert intel·lectualment. No va arribar passar mai, però, d'amenaça en amenaça, finalment van copar el poder. I les tornes han canviat. Ara els pallaquistes no amenacen d'anar-se'n ni de trencar, però cada vegada alcen la veu menys acomplexadament." (Vicent Partal, Vilaweb)

Nacionalisme i independència

"[...] en general, els crítics del nacionalisme pertanyen a alguna nació gran, poderosa i, per tant, saben molt bé, per experiència històrica directa, que el nacionalisme pot arribar a ser molt perillós, agressiu i colonitzador. No diré que els que pertanyem a nacions relativament petites no correm certs perills, però els nostres perills són menors. Si alguns volen ampliar i exagerar els perills del nacionalisme català, per exemple, és perquè Espanya se'n sent afeblida. Però, ja es veu que afeblir una mica els forts no pot ser gens dolent."(Josep Maria Terricabras, el Punt)

Nelson Mandela, esport i política nacional

"Heus aquí perquè el PSOE de Catalunya està en contra de l'oficialitat de les seleccions nacionals catalanes. Sap molt bé que el dia que Catalunya competeixi oficialment amb el seu nom la consciència nacional serà tan elevada que l'independentisme esdevindrà imparable. Per això aquest partit, mentre diu que no s'ha de barrejar política i esport, imposa des de Madrid una clàusula que sanciona els esportistes que es neguen a jugar amb la selecció espanyola. Arribats aquí, cal aprofitar el partit de rugbi del 14 de febrer entre les seleccions de Catalunya i Suècia per recordar dues coses: una, que la Federació Catalana d'aquest esport va néixer l'any 1922, quan l'espanyola encara no existia; i dues, que va ser Espanya qui va provocar l'expulsió de la Federació Catalana de la Federació Internacional. Per sort, però, aviat es farà justícia i Catalunya, no en tinguem cap dubte, tornarà a ocupar el lloc que li va ser arrabassat. (Víctor Alexandre, E-notícies)

Vint després dels vint-i-set

"En una ocasió, per explicar el gest de la retirada, Mandela va dir que ningú no era imprescindible en un país, tret del país mateix. I aquesta és una lliçó important de generositat, d'humilitat i de saviesa." (Vicent Partal, Vilaweb)

Paradoxes araneses

"En tot cas, les conseqüències sobre l’autogovern d’Aran que pugui tenir la futura llei de vegueries són infinitament més petites que les que va suposar la retallada de l’Estatut aprovat pel Parlament, que reconeixia l’Aran com una realitat nacional occitana. Aquesta referència va desaparèixer durant el tràmit a Madrid i aleshores Boya no va demanar la revisió dels acords del seu partit, Unitat d’Aran, amb el PSC, que va avalar la retallada." (Pere Martí, Avui)

Enveja de pel·lis

"Devem ser un dels pocs territoris del món en què els nouvinguts (això sí, segons d'on vinguen), no és que tinguen els mateixos drets que els autòctons, és que en tenen més. Si no que ho pregunten als meus veïns, que són uruguaians. Des que van arribar ací, que poden exercir el seu dret a dur els fills al cinema, a vore pel·lícules en la seua llengua." (Ferran Suay, De l'Horta estant)

El silenci d'ETA

"No és la primera vegada que des de l’esquerra abertzale s’aixequen expectatives de pau que després queden avortades, ja sigui per la miopia d’ETA o per aquells a qui l’enquistament del conflicte basc ja els va bé. Que també hi són." (Pere Martí, Avui)

Bolívar i Bismarck a la Catalunya d'avui

"El gruix de l'electorat sobiranista pot ser moderat i gradualista, però ja demana concrecions programàtiques i un horitzó polític més o menys definit." (Enric Marín i Otto, el Punt)

Sabem d'on venim

"La realitat dels nostres països no s'explica, ni es pot explicar, sense la persistència intel·lectual i cívica del moviment que Vives, Fuster i Melià dibuixaren en els llibres respectius. Per a bé o per a mal. Pels fruits que aquesta visió ha donat o per l'odi que ha concitat i que ha revertit en favor d'un hiperespanyolisme ben allunyat d'allò que tots tres intel·lectuals esperaven i desitjaven que fóra la norma social dominant." (Vicent Partal, Vilaweb)

Invictus, una pel·lícula nacionalista

"Calia, doncs, que tots donessin suport a qualsevol intent seriós de guanyar la pau. Calia convèncer tothom. Calia un líder que ho fes. Un líder nacionalista." (Antoni Maria Piqué, el Singular Digital)

"Invictus Rubalcaba"

"“Invictus Rubalcaba” vol fer el contrari del que descriu el factor humà. Vol fer el contrari que va fer Nelson Mandela a Sud-àfrica, vol impedir de totes una declaració unilateral de treva, per part d’ETA, amb ple suport del món independentista i avalat per diferents organitzacions internacionals especialitzades en mediació de conflictes. Però aquest cop el procés de pau és irreversible, ni ”invictus Rubalcaba” ni l’aparell d’Estat podran evitar-ho. Per això els nervis dels darrers mesos: les actuacions a la desesperada contra tots aquells que creuen en el diàleg com a únic camí per la resolució dels conflictes. Perquè es vulgui i no a Euskal Herria, existeix un conflicte polític i ara és l’hora de la democràcia i els dirigents espanyols tenen por d’aquesta, per això necessiten de personatges com Rubalcaba." (Col·lectiu 2014, Indirecte)

El dilema

"L'explotació sentimental de les aspiracions nacionals -l'obscena enganyifa del 2014, per exemple- és infinitament més fàcil que dur a terme una acció política desacomplexadament nacionalista." (Ferran Sáez, Avui)

Reagrupament, dues primeres victòries

"Els números sempre expliquen moltes coses, i també moltes pors. I allò que no diu el senyor Puigcercós és que el nombre d'associats a Reagrupament supera la meitat dels militants d'Esquerra." (Víctor Alexandre, E-notícies)

Regeneració democràtica

"El país ha deixat l’autonomisme de sempre enrere. El procés cap a la llibertat ha pres una inèrcia gairebé imparable: un fet més evident quan un es mira les coses amb els ulls de Madrid (i no amb els de Barcelona). I aquest procés depèn (es troba a les mans) de molts actors. Ara només falta el detonant, humil i alhora potent, que els faci avançar a tots cap endavant." (Carles Boix, el Singular Digital)

La mordaza y la mirada

"Como en el franquismo, hablar y reunirse para hacer política se paga con la cárcel. No hay espacio para manifestar la solidaridad con los presos y sólo los partidos que tienen el beneplácito del régimen pueden actuar a la luz del día. Para el resto, el silencio y la noche." (Martin Garitano, Gara)

Madrid, el mur

"Chaves ha afegit que el govern espanyol està esperant rebre la llei de vegueries per estudiar-la amb deteniment. Sabem prou bé què vol dir això d'estudiar-la amb deteniment. A les Corts espanyoles van estudiar amb deteniment el text de l'Estatut reformat que va trametre el Parlament de Catalunya i ja sabem com va acabar. Ara, des de fa tres anys i mig, l'està estudiant amb gran deteniment el Tribunal Constitucional. Com que vénen eleccions, a Barcelona fan volar les campanes. Ja tenim llei de vegueries! Però, després, passen els dies, les campanes callen, els papers arriben a Madrid i allà els estudien amb minuciós deteniment i decideixen allò que s'escau a l'ordre constitucional. Tenen la sobirania i la darrera paraula. Encara no en tenim prou d'aquesta comèdia?" (Miquel Pairolí, el Punt)

Menys Espanya, menys crisi

"La seqüència és clara per a qui tingui ulls a la cara. Com menys Espanya, menys complicacions, menys ineptitud, menys saqueig, menys peatges, menys atur, menys crisi. I que cadascú en tregui les pròpies conclusions." (Alfred Bosch, Avui)

Contra el desagrupament

"Ara bé, el perfil dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment refractaris als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat tornant madur, serè, assenyat, racional." (Salvador Cardús, Avui)

Cinemes municipals

"Si els catalanoparlants fins ara s’han adaptat i els castellanoparlants a partir d’ara no s’adapten, els empresaris de cinema haurien de queixar-se i dirigir-se als castellanoparlants. Si no és que, naturalment, aquesta llei que fa que puguem compartir l’espai lingüístic no els agrada, perquè prefereixen que no el compartim." (Empar Moliner, Avui)

Tenir poder o no tenir-ne

"La freqüent invocació a la unitat, i l'admonició a rentar els draps bruts a casa, ¿són estratègies necessàries en situació de manca de poder, o símptomes de l'assumpció hipèrcrita de la submissió? Una cosa sembla certa, com indica The Economist, hipocresia i corrupció són el preu que les societats paguen per estar regides per mascles (i qualque femella) alfa. L'alternativa, si bé més neta, és el lideratge exercit pels febles ineficients, aquells que diuen als nens que no s'emboliquin, i d'aquests mai no ha sortit la independència d'un poble. Per bastir un Estat cal gent poderosa i que se senti legitimada, calen Júpiters i no bous." (Alfons López-Tena, Avui)

L'estat espanyol s'enfonsa

"Evidentment, la necrosi econòmica espanyola afecta el benestar de la ciutadania catalana i té efectes directes com el futur allargament de l’edat de jubilació, una mesura que seria innecessària en un sistema de seguretat social català independent. A més, les futures retallades en les partides d’inversió pública del ministeri de Foment poden comportar un empitjorament de les precàries infraestructures existents a la nació catalana i un nou incompliment flagrant de les previsions incloses en l’Estatutet de 2006." (Agustí Bordas, el Singular Digital)

Un mal canvi de cromos

"El socialisme, àvid d’oficines institucionals i de pressupostos, pateix pel seu futur a curt i mig termini. Pateix molt. Bastir un poder paral·lel com el de l’Àrea Metropolitana és indispensable per poder parar el cop si arribés el cas que centenars de càrrecs de confiança, amics, coneguts i saludats afins haguessin de deixar aquelles cadires que escalfen des del 1979 o des de 2003. El drama fóra monumental." (Francesc-Marc Álvaro, Catalunya Oberta)

Si cuela lo de nación

"Si España quiere saber cuántos catalanes queremos la independencia, que tenga la valentía democrática de convocar un referendo legal y vinculante." (Salvador Sostres, el Mundo)

La «carreterada»

"Mirin, se'ns està acabant la nació. O travessem d'una vegada aquest riu ple de corrents i de lloses que rellisquen, o ens quedem a la riba dolenta. Que ningú no esperi que els que han de lligar la corda a l'altra banda perquè els de darrere ens hi puguem agafar ho facin amb caminar aristocràtic. Els moviments seran grotescos i abans de trepitjar terra seca s'hauran xopat el cul i l'esquena. Una carreterada? Bé, doncs sí... Però ell ha decidit mullar-se. Mentrestant, els partits de sempre continuen caminant longitudinalment per la riba dolenta, tocant el violí i fent la mascarada veneciana. Van dient que més avall hi ha un ponte di Rialto i que per allà passarem tots fent passes de minuet..." (Ramon Sargatal, el Punt)

L'acció exterior

"Que el cap de govern d'Andorra passe al davant del vice-president de la Generalitat de Catalunya o del conseller balear de la presidència és una obvietat. Però no acostuma a passar en un país com el nostre. L'esforç fet perquè la Xarxa de Ciutats Valencianes Llull siga la representació institucional que necessitàvem ha estat i és impecable. I les atencions a la ciutat de l'Alguer serveixen clarament per posar en relleu que som, efectivament, deu milions." (Vicent Partal, Vilaweb)

Laporta i Carretero

"Sí, sí, tot això és cert però també ho és que personatges així són els que han fet que la paraula independència i el que significa sigui avui d'ús comú i sigui pronunciada amb tota naturalitat fins i tot pels que en són contraris i hagi estat interioritzada per partits que fa uns anys no ho hauries dit. Les idees agosarades les posen en circulació els excèntrics, els que masteguen xiclet i de vegades fan enfadar. Totes les revolucions han tingut la seva força de xoc, els seus descamisats. Després ja vénen els que se n'aprofiten a posar ordre." (Manuel Cuyàs, el Punt)

Artur, el conqueridor

"Allà on Mas es va mostrar més envalentit va ser en la possible resposta a una sentència adversa a l'Estatut per part del Constitucional. Va assenyalar tres iniciatives: consulta al poble de Catalunya, pronunciament del Parlament i opció pel dret a decidir atès que el fet demostraria que la via estatutària s'ha exhaurit. De debò que CiU jugarà tan fort?" (Miquel Pairolí, el Punt)

Barcelona ja no és capital

"Els primers que ho veuen així són els mateixos socialistes i per això han fet una llei de l’Àrea Metropolitana que no estableix l’alcalde de Barcelona com a president de forma automàtica. En l’època de Maragall aquesta possibilitat hauria estat impensable, però ara han preferit deixar la presidència oberta, obrint el dubte sobre el futur de Jordi Hereu." (Pere Martí, Avui)

L'escolanet ZP

"Zapatero ja no té temps ni per assistir als funerals, ocupat com està mirant de donar-se projecció internacional i repetint a qui el vulgui escoltar que el 2010 serà l’any de la recuperació econòmica. Valdrà més que resem el que sapiguem." (Sebastià Alzamora, Avui)

Carretero, Laporta i els altres

"En els països políticament «normals», les forces polítiques més representatives són independentistes. O és que potser no són independentistes el PSOE o el PP a Espanya? Hi ha cap partit representatiu a Portugal que es presenti a les eleccions proposant la conversió del país lusità en una província d'Espanya o de la Gran Bretanya? Per això és una anomalia que a Catalunya només hi hagi una força política parlamentària explícitament sobiranista." (Enric Marín i Otto, el Punt)

El Barça definitiu

"L’anècdota va ser reproduïda per tots els canals de televisió. De forma intuïtiva –i amb tota la desesperació que genera la bona fe– el seguidor li reclamava que el Barça no fos un club català, sinó espanyol. Però s’equivocava d’època. Ara al Barça ja no li cal passar pel vell transvestisme nacional, pel regionalisme petit que li conferia una identitat domèstica per jugar amb el Xerez, i una altra, superior, per enfrontar-se al Manchester o al Juventus. Aquell aficionat andalús no havia entès que el FC Barcelona ja no necessita adoptar la seva identitat per sobreviure, perquè es tracta d’un club català que es projecta al món, i aquest és un camí d’una sola direcció." (Salvador Cot, Avui)

Coitus interruptus

"És així, amb anàlisi sistemàtica i científica com s'assoleixen els èxits. Amb la freda mirada del caçador implacable. I amb un parell de collons. Va, valent, Fase II, que tu pots!" (Ricard Vaqué, Directe)

Sue Ellen, ets un pendó

"Serà un èxit, el cinema en català. I ja no podreu amagar-vos rere el sacrosant mercat. Un mercat que no heu volgut que evolucioni i, per tant, que creixi." (Isabel-Clara Simó, el Singular Digital)

L'alcalde d'Ascó / Verdi

"Últimament, tot el que passa -i sobretot el que no passa- a la política s'explica amb la crossa retòrica de la "desafecció". Jo penso, en canvi, que un dels principals focus de distorsió del nostre món és la mandra. Ens fa mandra prendre decisions en ferm sobre el futur de l'energia nuclear o del que sigui. No dic por, no: dic mandra. Preferim fer tombarelles dialèctiques, declaracions contundents, manifestacions vistoses. D'aquesta manera fem veure que actuem. En realitat, però, no ens movem del lloc. Ens fa tanta mandra!" (Ferran Sáez, el Singular Digital)

Tornen a prendre'ns per imbècils...

"Escoltar ahir la senyora Rojo era un insult a la intel·ligència tan gran que als països normals es castiga amb el desterrament a l’Atlàntic nord per anar a comptar-hi pingüins en roba interior. Sortir i excretar que “l’atur manté la tendència de disminució de la desacceleració en el creixement registrat” mereixia que li fessin la vaca allà mateix. Però el que ja va ser per a premi va ser que “destaqués” com a positiu que “l’augment de l’atur hagi estar inferior en quasi 74.000 persones al registrat el mateix mes del 2009”. Hòstia, xata..., és que si es manté la proporció de l’any passat, en dos anys arribem al 150% d’atur. Hòstia, xata..., és que això ho entenc fins i tot jo que sóc de lletres. I els de lletres serem rarets, però no tan imbècils com sembla."(Iu Forn, Avui)

El socialisme independentista

"Quan parlaran els socialistes independentistes de Catalunya? Quan s'articularan en una opció en què molts catalans i catalanes se sentirien còmodes? O és que potser aquestes persones només tenen una solució: mantenir-se dins l'actual moviment transversal de base –el de les consultes–, que admet tothom, sigui quin sigui el seu credo polític? És clar que també en tenen una altra, d'opció: passar a incrementar les files d'una de les formacions que, obviant el mot socialisme, formen les esquerres independentistes catalanes d'aquest 2010. [...]Quina badada, PSC! Quina metamorfosi des d'aquells grups pristins que van introduir el dret de l'autodeterminació de Catalunya en els primers estatuts. Que es van jugar tant de temps lliure de la joventut per aconseguir allò que els socialistes de tot el món tenen: el dret d'estimar llurs països i desitjar que cap estat aliè els sotmeti." (Assumpció Cantalozella, el Punt)

Sempre el mateix

"Ningú que voti pels republicans no pot enfadar-se si Puigcercós firma un tercer tripartit. És més, si algú vota els republicans pensant que, encara que puguin, el pacte no es repetirà, és que és un mesell sense cura, un individu que sens dubte es mereix que l’enredin. ERC només es plantejarà entendre’s amb CiU si no pot fer Montilla president, això ho sap CiU i qualsevol que no sigui un babau irrecuperable."(Marçal Sintes, el Singular Digital)

Sandro Rosell & Lluís Bassat 'Associats'

"A Rosell, d'entrada, caldria demanar-li que allò que afirma entre amics i coneguts -que si ell és escollit president l'actual vessant catalanista del Barça serà eliminat d'immediat- tingui el valor de dir-ho davant dels micròfons dels mitjans de comunicació." (Víctor Alexandre, E-notícies)

De la Pantoja als Gaudí

"Les estrelles i curiosos que aquest vespre s'acostin per seguir la gala dels premis podrien veure com les mítiques bombetes blanques que anuncien els espectacles del Coliseum dibuixen un nom d'allò més 'cañí', el d'Isabel Pantoja, que del 3 al 9 de febrer farà sis actuacions per recuperar les despeses del seu empresonament arran del cas Malaya, desenes de milers d'euros que sortiran de les costelles dels seus incondicionals." (Directe)